dijous, 22 de març del 2012

Raons de sang i foc de Pep Castellano

Raons de sang i foc
de
Pep Castellano


Saïda posseeix la virtut de ser la criatura més bonica i més dolça de tota la moreria de Castelló. El seu destí, però, defuig la bondat i l'alegria que inspiren els seus ulls. Un terrible assassinat marcarà la seua vida. Un secret cruel que no podrà compartir mai amb ningú, ni tan sols amb la persona que més estima.
En un temps convuls, marcat per la guerra de les Germanies, en la misèria més absoluta i en el col·lectiu pitjor parat, sembla que només pot deixar-se arrossegar per la inèrcia del terror, lluny de la passió i del desig, de les ganes de viure. Però la jove es rebel·larà per demostrar que, tot i les condicions adverses que la vida li presenta, pot fer callar les raons de sang i foc i fer florir l'amor.
La veu de Salma, una alcavota que exerceix de protectora de Saïda, és qui narra el relat de la tenacitat i la lluita de la protagonista per assolir una vida digna.

número 204
Autor/a:
Pep Castellano
Portada:
Bernat Gutiérrez
Format:
15×23,5 cm
Pàgines:
216
Edició:
1
ISBN:
9788498249064



05 febrer 2012
Raons de sang i foc, de Pep Castellano

La darrera proposta literària de Pep Castellano és aquesta novel·la històrica ambientada al segle XVI, emmarcada dins del complexos fets de les Germanies que van afectar, especialment, al País Valencià.
Qui ens narra la història és un dels personatges testimoni dels fets, Salma, una alcavota que protegeix com pot els dos joves i enamorats protagonistes: ella, una bella musulmana de Castelló; ell, un cristià que veurà com la gent que comparteix els seus ideals posarà en perill la vida del seu amor.
I és que, com acostuma a passar, durant la guerra de les Germanies les classes que viuen en la misèria més absoluta i en el col·lectiu pitjor parat, sovint busquen els enemics en els que estan per sota d'ells, i en aquest cas, els musulmans, que treballavaven quasi com esclaus i vivien en condicions pèssimes, i a qui culpen de tots els mals. Però estem parlant del segle XVI; al segle XXI aquestes coses no passen. Però els protagonistes es rebel·laran per demostrar que, tot i les condicions adverses que la vida els presenta, poden fer callar les raons de sang i foc i fer florir l'amor.
Comentaré aquest llibre amb el seu autor, al proper programa de Tens un racó dalt del món, a Canal 21, aquest dimecres 8 de febrer a les 21.00.


«Raons de sang i foc», de Pep Castellano

des 28, 2011 // Recensions // Sense comentaris


Per Josep Lluís Navarro
L'Illa Revista de Lletres, núm. 59, hivern 2011
Pep Castellano
«Raons de sang i foc»
Premi Blai Bellver de Narrativa
Bromera, Col. L'Eclèctica, 204, Alzira, 2011
«Raons de sang i foc» ens endinsa en la revolta de les Germanies als carrers de Castelló. Malgrat el fragor de la violència i el saqueig despietat, el desig sorgeix als clots de la blanqueria. Saïda, filla d'un sabater moro, és sotmesa al xantatge del poder local arran d'un vell assumpte tèrbol de què no és culpable, i menyspreada pels agermanats a causa de la seua fe. Manel, cristià aprenent d'adober i simpatitzant de la Germania, covarà cap als moros sentiments contradictoris. Pot l'amor triomfar per damunt dels credos? Pot l'alegria de viure véncer el dolor?
Aquesta novel·la fa una mirada al nostre passat més sagnant, en una crida subtil a la convivència de cultures, i retrata com en temps de crisi suren l'odi i els prejudicis envers les minories. Castellano els dóna veu a través de Salma, alcavota i protectora de Saïda que, amb saviesa refranyera, vivesa de contacontes i una llengua rica i genuïna, narra aquest relat de valentia i lluita per la supervivènlia.


Josep Castellano amb 'Raons de sang i foc' guanya la narrativa dels XXX Premis Literaris Ciutat de Xàtiva


Al certamen literari s'han presentat 72 obres
L'obra 'Raons de sang i foc' de Josep Castellano ha sigut la guanyadora del premi 'Blai Bellver' de Narrativa dels XXX Premis Literaris Ciutat de Xàtiva que s'han donat a conèixer esta vesprada en la gala literària celebrada al claustre l'exconvent de Sant Domènech.
A Castellano l'acompanyen en la terna de premis 'Les dents de la pluja' de Nati Soler que ha guanyat el premi Ibn Hazm de Poesia, i 'La música a la Col·legiata de Xàtiva al segle XVII' de Josep Antoni Alberola (Benifairó de la Valldigna -la Safor-) que ha guanyat el premi Carlos Sarthou d'Assaig i Investigació.
Estes obres, que seran publicades per l'Editorial Bromera, han resultat guanyadores d'entre les 72 presentades per a esta trentena edició (27 en narrativa, 41 de poesia i 4 d'assaig i investigació. Els premis estan dotat de 9.000 euros el de narrativa, i 4.000 el de poesia i el d'assaig i investigació.
'Raons de sang i foc' és la història d'una jove a qui li ha tocat viure la guerra de la Germania en la misèria més absoluta i en el col·lectiu pitjor parat. La protagonista es veu embolicada en un assassinat, en un secret cruel que no pot compartir amb ningú, ni tan sols amb la persona que més estima. A més està la guerra, que engreixa la intolerància dels poderosos. A les víctimes sembla que només els queda deixar-se arrossegar per la inèrcia del terror, lluny de la passió i el desig, lluny de les ganes de viure. Ella, però, farà tots els possibles per alçar el cap i demostrar que, tot i les condicions adverses que la vida li presenta, pot fer callar les raons de sang i foc, i fer florir l'amor.
Pep Castellano (Albocàsser -l'Alt Maestrat-) és pedagog, escriptor i contacontes. Treballa com a tècnic de formació a la Generalitat Valenciana i en les hores lliures explica contes amb Canto Nieto. També participa com a col·laborador en programes de ràdio i en premsa escrita i és autor del bloc 'A l'ombra del prat'. Ha publicat una trentena de llibres, la majoria de literatura infantil i juvenil, pels quals ha rebut guardons com ara el Samaruc, el Ciutat de Borriana, l'Enric Valor, el Ciutat de Torrent o el Carmesina.
El Premi Ibn Hazm de Poesia ha sigut per a Les dents de la pluja, de Nati Soler. El poemari és una revisió dels temes més importants en cada moment de la vida, present, passat i futur, així com la constatació que cadascun d'ells té una incidència vital en el següent i un element comú que els fa més rics a tots, la poesia.
Nati Soler (Llorenç del Penedés -el Baix Penedès-) ha publicat un dietari 'Onze d'agost', i set poemaris, pels quals ha rebut diversos guardons. 'Les dents de la pluja' naix a partir del llibre 'Les dents del gat'. Estos poemes inspiraren obres de diverses disciplines artístiques que s'agruparen en una exposició i en un espectacle escènic. Els diferents punts de vista sobre aquest poemari crearen en l'autora la necessitat de continuar ampliant el cercle per demostrar que el procés creatiu és viu i en evolució constant. Esta necessitat s'anomena 'Les dents de la pluja'.




lunes 16 de enero de 2012

Passions entre la fe i el cor



Pep Castellano
Raons de Sang i Foc. Bromera, València, 2011.
Premi Blai Bellver.
Pep Castellano (Sant Pau d'Albocàsser, 1960) és un dels escriptors més prolífics i premiats de la literatura catalana del País Valencià. Bona part de la seua producció està dirigida a lectors infantils i juvenils, però en Bombons amargs (2008) i en Raons de sang i foc (2011) cerca un públic adult al qual sedueix amb la novetat de les històries i el domini de l'art narratiu.

Raons de sang i foc és una novel·la d'amor que situa els seus personatges al Castelló de la Germania. Saïda i Manel, com els seus noms delaten, pertanyen a confessions religioses diferents, la qual cosa, com a la novel·la morisca de frontera, determina una sèrie d'entrebancs religiosos que hauran de ser vençuts per tal que l'amor puga triomfar. Però no són aquests els únics obstacles, ja que l'acció s'esdevé mentre els atacs ferotges dels agermanats calen foc a la moreria castellonenca i a comunitats senceres com la musulmana de Xivert, i, gairebé al mateix temps, es produeix la resposta de les tropes del duc de Sogorb que intenta acabar a canonades amb aquest fanatisme; cosa que així va ocórrer a la batalla d'Orpesa i la d'Almenara, enfrontaments que situen la novel·la en la primera meitat de 1521. Se solapen, per tant, tres estadis amb una autonomia d'actuació enfrontada, de tal manera que si els agermanats castiguen als de la moreria i els del duc de Sogorb als agermanats, els afavorits podrien ser els primers si no els hagueren fet fugir, matat o batejats a la força, com als jueus vora trenta anys enrere.
Saïda, filla d'un sabater moro, i Manel, aprenent d'adober, viuen episodis separats fins que el destí els uneix; llavors, la necessitat fa que ella, vestida de xic, treballe amb ell i, a poc a poc, desfet el malentès del transvestisme, creixa un voler que anirà complint des d'etapes juganeres a unes altres en les quals el no saber dir-se les coses els ocasionara més d'un maldecap i a unes altres en les quals encaixaran paraules i fets cap a una convivència que s'espera fructífera. L'amor dels dos, però, no fóra possible sense la intervenció d'una "tercera", en el sentit d'alcavota que ja fa servir Jaume Roig a L'espill, anomenada Salma i coneguda també pel seu malnom –làqap- de Cerafina. Aquest personatge celestinesc, constituït en narrador, ofereix la seua perspectiva particular -com en Cinco horas con Mario de Delibes o com en El silenci de Gaspar Hernàndez-, a la seua germana Fatma, i fa que el lector se senta destinatari artificial de la història com si escoltara rere la porta el que passa dins d'una habitació. El personatge de Cerafina és tant potent que agafa un protagonisme que, de tant en tant, manté el fil de l'enamorament entre Saïda i Manel en segon pla, però a diferència d'obres com La Celestina, ací l'autor aconsegueix amb solvència la contenció dels fets que du a terme aquesta meretriu per tal d'afavorir que l'assumpte amorós i els fets històrics completen l'atmosfera total de la novel·la amb proporcions ben mesurades i arrodonides. La referència a Celestina no és banal; també ací, quan Cerafina ensuma el perill, alça la veu per tal de ser socorreguda, i també ací sap de fils, és bona herbera, té meretrius més joves i regenta una casa a la qual els cristians van a "pregar".
Un atractiu més, que ens remet als gustos de l'època en què es desenvolupa l'argument, és el de la dona vestida d'home; i ací ocorre en més d'una ocasió, i sempre per exigències justificades en els diversos conflictes de l'argument, ja que Saïda pertany a un àmbit religiós i a una franja de pobresa que no li permeten ni desplaçar-se lliurement ni treballar, i seran aquests els motius que porten el personatge a una ocultació d'èxit parcial puix aixecarà la sospita de l'enamorat i fracassarà davant la perversió del xantatgista; fets que desencadenaran passions i conseqüències cabdals. En alguns moments, comprovarem com la suplantació es reforça amb l'adopció d'un nom fals que d'una banda remet al món cristià "Jaume" –el sant "matamoros" per antonomàsia- i de l'altra a l'ofici de son pare "Sabater", en atenció a la importància dels gremis a l'època; tanta que, des de València, s'aplicava la necessitat d'associar-se. En aquest sentit, si ens veiem atrets per l'especulació filològica i ens mostrem agosarats en les interpretacions onomàstiques, com en el cas de Cerafina –'cera fina'- o en el del pseudònim "Fartdeví", Castellano es mostra força explícit i atorga una virtualitat catafòrica al significat del nom que avança qualitats del personatge; com també en alguns noms propis com Saïda –'feliç'- (la qual cosa forma part de l'estratègia narrativa), Salma –'segura'- (que es preocupa contínuament de la sort dels amants), Fatma -'abstenció'- (que no parla en tota la novel·la), Muhàmmad -'lloable'- (el pare que vetla per la fitlla), però en el cas dels personatges dolents, com "Àhmed" –'el més lloable'- o Jeroni -'el més sagrat'- actua per contradicció, ja que, en realitat, es tracta d'éssers execrables. La preocupació pels noms, com hom pot veure, passa del l'escriptor, al narrador i també a alguns personatges; fins i tot hi ha personatges que abans de casar-se ja pensa en el nom dels cinc fills que tindrà. En aquest sentit, un dels més complexos és Manel, ja que tot i ser partidari dels agermanats no veu amb bons ulls els tropells que aquests cometen. El significat del seu nom 'Déu està amb ell' rebla el conflicte interior del personatge ja que en tot moment ha de decidir entre el que per bàndol li correspon i el que la llum de l'enteniment li fa comprendre; clar que si Déu l'acompanya serà previsible que obre bé. Tanmateix, pel que respecta als noms amb correspondència històrica, Castellano no s'allunya dels fets, i, per arrodonir l'efecte de versemblança, segueix amb els mateixos noms recuperats de les cròniques a més de vincular-los a corrents socials com la Germania, institucions gremials i polítiques com la Junta dels Tretze o als "mascarats", paraula l'ús de la qual va ser prohibit en aquell moment, però en boca de Cerafina -alcavota i, per tant, marginal- és ben creïble.
És remarcable l'esforç de l'autor per dotar la parla del narrador de modismes ("salvar el coll"), frases fetes ("fer costat..."), afegitons ("saps?, "tat?", "sí o no?", "comprens?"), refranys ("la sopa bollida, allarga la vida"), adaptació de dites ("dels pecats del piu, Al·la se'n riu"), afectius ("la meua xiqueta"), antífrasis ("fill de sa mare!"), lèxic vinculat als oficis de l'època ("fa sabates i aljubes...") i escatològic ("caguera"), però també expressions novelles força expressives com "es van escarotar com un baso quan li furgues la bresca" per aconseguir un to d'oralitat convincent. Cerafina és la veu de la novel·la i Castellano, amb la intenció de fer-nos assistir a un monòleg que, en principi, no va destinat a nosaltres, aconsegueix un to conversacional que ens captiva.
El treball amb les paraules ve acompanyat d'una complexitat narrativa que a penes és percep però que s'endevina sota la naturalitat amb què flueix la novel·la. El personatge narrador, Cerafina, és testimoni del que ha passat i així li ho conta a la seua germana, Fatma, a la qual, és clar, es dirigeix en segona persona. Quan Cerafina no ha vist el que conta, no dubta a recórrer a la imaginació i així ho afirma: "Me l'imagine xarrant i fent punta a l'espina i punxant la meua xiqueta". Clar que açò desencadena que, llavors, dóne veu als personatges i, amb la introducció del diàleg, fa respirar la narració, agilitzant-la i imprimint-li vida al ritme dels fets. En unes altres ocasions, Cerafina, que tampoc estava present, narra el que li han contat, sia Manel, sia Saïda i, per això, com al Mester de Clerecia per justificar la certesa dels esdeveniments, revel·la la font d'informació i s'esforça a recrear la forma amb la qual li van contar els fets, com quan diu: "aquesta història jo no la vaig viure, me la vaig perdre, ja ho saps, però me la van explicar entre els dos i ho van fer d'una manera [...]". A més, aquesta manera de contar el que veu, el que imagina o el que li diuen dirigit a un tu, la germana, que escolta roman sotmesa a processos narratius molt interessants com ara al capítol vuitè quan deixa d'explicar el que fa (escaldar la llana) tot contant el que fa el protagonista (escena de taverna) i, al mateix temps, talla l'embolic en què aquest es clava (picar-se amb un altre) amb el que ocorre a la plaça (parlament de Miquel Estellés). Aquest encaixament frenètic d'escenes simultànies i successives alimenta una agilitat propera a zàping que manté la curiositat i l'atenció del lector sempre desperta. Al mateix temps, els camins vitals dels personatges centrals, Saïda i Manel, després de coincidir i fer saltar l'espurna de la passió, es bifurquen, la qual cosa provoca la simultaneïtat de capítols dedicats a les peripècies de l'un i de l'altre, fins que convergeixen per tal d'encaminar una solució al conflicte vivencial de tos dos.
No falten en la novel·la motius com ara un delicte, un tresor o una carta que actuen com nuclis generatius de possibilitats narratives, la qual cosa manté el lector enganxat a diversos fils –pot ser d'ací vinga el leitmotiv de la llana i la fusa- que l'autor administra de manera aparentment dislocada, però que compleixen ordres consuetudinaris, com la insistència en l'hora de munyir la rabera o les fases per ben adobar una pell; no controlar els temps porta a l'excés i a haver de buscar solucions d'urgència tant en el terreny de l'aventura –robar o no un paper- com en dels al·ludits quefers diaris –fer o no formatge. Amb tantes novel·les a l'esquena, Pep Castellano ha assolit una mestria destacable.
Raons de sang i foc és una novel·la d'aventures, perquè predominen els esdeveniments sobre el rerefons històric, la difícil convivència a Castelló entre musulmans, agermanats i mascarats als any vint del segle XVI. I, sobretot, es tracta d'una novel·la de fàcil i plaent lectura en la qual el xarxam tècnic i documental que la sosté es troba diluït i perfectament inserit en el desenvolupament d'una història que atreu pels fets que la basteixen i les paraules que la verbalitzen de manera tan propera i dinàmica.
PASQUAL MAS I USÓ



XXX Premi Blai Bellver de Narrativa
Obra guanyadora
Raons de sang i foc
Pep Castellano

L'autor
Pep Castellano Puchol (Albocàsser, 1960) és pedagog, però ha fet de llaurador, de paleta, de cambrer, de pallasso i de mestre. Ara treballa de tècnic de formació a la Generalitat Valenciana i en les hores lliures explica contes amb Canto Nieto. També participa com a col·laborador en programes de ràdio, en la premsa escrita i manté el bloc A l'ombra del prat.
Ha publicat una trentena de llibres, la majoria de literatura infantil i juvenil, tot i que també ha fet alguna incursió en la narrativa per a adults. De la seua obra podem destacar: Marta Martí, la reina del rodolí (Bullent), Thora i l'anell de la sort (Bromera) o El rap de la gallina Carolina (Bullent).També ha guanyat alguns premis, com ara el Samaruc, amb L'herència dels càtars, el Ciutat de Borriana, amb Habitació 502, l'Enric Valor, amb Ferum de silenci, el Ciutat de Torrent, amb L'ull de la boira (amb Ximo Roca), el Josep Pascual i Tirado, amb Dotze contes i mig, el Carmesina, amb Els pirates no ploren, o el Vicent Silvestre d'Alzira, amb Bernat, un científic enamorat.

L'obra
Raons de sang i foc és la història d'una jove a qui li ha tocat viure la guerra de la Germania en la misèria més absoluta i en el col·lectiu pitjor parat. La protagonista es veu embolicada en un assassinat, en un secret cruel que no pot compartir amb ningú, ni tan sols amb la persona a qui més estima. A més hi ha la guerra, que engreixa la intolerància dels poderosos. A les víctimes sembla que només els queda deixar-se arrossegar per la inèrcia del terror, lluny de la passió i el desig, lluny de les ganes de viure. Ella, però, farà tots els possibles per alçar el cap i demostrar que, tot i les condicions adverses que la vida li presenta, pot fer callar les raons de sang i foc, i fer florir l'amor.

Declaracions de Pep Castellano
«Estic molt content! Encara no he acabat d'assumir que he guanyat el Premi Blai Bellver de Xàtiva. Supose que amb el temps ho aniré paint, però de moment encara estic en un núvol. Estic molt agraït al jurat per haver triat el meu llibre i deixar-me formar part de la nòmina d'escriptors que han guanyat el premi en edicions anteriors.»
«Raons de sang i foc està ambientada a principis del segle XVI en plena guerra de la Germania, però no és una novel·la d'història. He triat aquesta guerra com un decorat, simplement. I ho he fet perquè a mi em costa molt destriar entre els bons i els dolents, donat que sembla que tots estiguen sobrats de raons. Els personatges de la novel·la també van carregats de raó, però sovint els falten habilitats socials per a defensar-la. La novel·la vol posar l'èmfasi a les relacions interpersonals, a les dificultats que ens posa la vida, o que ens anem posant nosaltres, per a comunicar-nos d'una manera eficaç. Amb la Germania de fons, m'era més fàcil que els personatges s'explicaren, o no, com jo volia.»







Pep Castellano guanya el Premi Blai Bellver de Narrativa de Xàtiva


Les dents de la pluja, de Nati Soler, obté el Premi Ibn Hazm de Poesia
En la XXX edició dels Premis Literaris Ciutat de Xàtiva, el Premi Blai Bellver de Narrativa, dotat amb 9.000 €, ha sigut per a Pep Castellano per la novel•la Raons de sang i foc. D'una altra banda, el Premi Ibn Hazm de Poesia, amb una dotació de 4.000 €, ha sigut per a Les dents de la pluja, de Nati Soler. Ambdues obres seran publicades per Edicions Bromera. El jurat, presidit per M. José Pla, ha estat format per Alfred Aranda, Enric Salom i Silvestre Vilaplana –guanyador de l'edició anterior–, pel que fa al Premi de Narrativa; i Vicent Soriano, Vicent Ribes i M. Carme Arnau –Premi Ibn Hazm 2009–, en el cas del Premi de Poesia. El guanyador del Premi Carlos Sarthou d'Assaig i Investigació, dotat amb 4.000 €, ha sigut Josep Antoni Alberola, amb l'obra La música a la col•legiata de Xàtiva al segle XVII.
L'acte de lliurament tindrà lloc hui dijous, 21 d'octubre, a les 20.30 hores, a l'antic convent de Sant Doménech de Xàtiva, on també es presentaran les obres guanyadores de l'edició anterior: la novel•la L'estany de foc, de Silvestre Vilaplana, el llibre de poemes Itinerari de tendresa, de Maria Carme Arnau, i La impremta a Xàtiva: l'impressor Blai Bellver (1818-1884), d'Antoni Martínez.
Raons de sang i foc és la història d'una jove a qui li ha tocat viure la guerra de la Germania en la misèria més absoluta i en el col•lectiu pitjor parat. La protagonista es veu embolicada en un assassinat, en un secret cruel que no pot compartir amb ningú, ni tan sols amb la persona que més estima. A més està la guerra, que engreixa la intolerància dels poderosos. A les víctimes sembla que només els queda deixar-se arrossegar per la inèrcia del terror, lluny de la passió i el desig, lluny de les ganes de viure. Ella, però, farà tots els possibles per alçar el cap i demostrar que, tot i les condicions adverses que la vida li presenta, pot fer callar les raons de sang i foc, i fer florir l'amor.
Pep Castellano (Albocàsser, 1960) és pedagog, escriptor i contacontes. Treballa com a tècnic de formació a la Generalitat Valenciana i en les hores lliures explica contes amb Canto Nieto. També participa com a col•laborador en programes de ràdio i en premsa escrita i és autor del bloc A l'ombra del prat. Ha publicat una trentena de llibres, la majoria de literatura infantil i juvenil, pels quals ha rebut guardons com ara el Samaruc, el Ciutat de Borriana, l'Enric Valor, el Ciutat de Torrent o el Carmesina.
El Premi Ibn Hazm de Poesia ha sigut per a Les dents de la pluja, de Nati Soler. El poemari és una revisió dels temes més importants en cada moment de la vida, present, passat i futur, així com la constatació que cadascun d'ells té una incidència vital en el següent i un element comú que els fa més rics a tots, la poesia.
Nati Soler Alcaide (Llorenç del Penedès, 1959) ha publicat un dietari, Onze d'agost, i set poemaris, pels quals ha rebut diversos guardons. Les dents de la pluja naix a partir del llibre Les dents del gat. Aquests poemes inspiraren obres de diverses disciplines artístiques que s'agruparen en una exposició i en un espectacle escènic. Els diferents punts de vista sobre aquest poemari crearen en l'autora la necessitat de continuar ampliant el cercle per demostrar que el procés creatiu és viu i en evolució constant. Aquesta necessitat s'anomena Les dents de la pluja.

33. La col·leccionista de taques. València. Baula-Edelvives, 2011.
29. Marta i l'encanteri maleït. València. Baula Edelvives, 2010



Joan Enric Iriarte